ADDAURA
teatre visual

"L'escenari s'ha renovat contínuament i la peça ha canviat de ritme, de llum i de proposta al so del violí de Lambrinov. Al final de l'espectacle, els intèrprets han anat a la recerca de la seva directora, Teia Moner, dissenyadora també de la il·luminació i d'alguns dels objectes, titelles i escenes que han conduït l'obra. El públic els han regalat una llarga ovació i sobre la façana el CDAN s'han projectat les ombres dels actors en l'escenari per a formar part activa de l'espectacle, convençut que ha gaudit d'un privilegi".

I la veritat és que el corol·lari de l’actual aposta no podia haver sortit millor: potència de les imatges, virtuosisme en les transformacions de vestuari i en els efectes màgics diversos, amb escenes d’un fresc fregolisme molt ben reeixit, sempre amb una base visual i colorista magistralment encaixada en l’univers pictòric de Klee i de la Bauhaus. I tot servit des d’un format d’esquetxos que es van succeint al ritme de la música en directe de Vassil Lambrinov i d’una rica banda sonora que l’acompanya.

Embrossa't ens convida obertament al món de Joan Brossa, en la seva idea que el "lector de poesia és un executant", o sigui que el lector és qui en efecte acaba l'obra. Amb tota evidència, els recursos d'aquesta joia, que seria injustament classificada com espectacle infantil; és prou potent per estimular la fantasia i la participació del públic de totes les edats. L'arquitectura de l'espectacle és àgil, divertida, didàctica i lleu al mateix temps. Llums i vestuaris contribueixen perfectament al caràcter oníric de l'obra. Especialment interessant la capacitat dels ballarins i, diria jo, actors i mags, de coordinar coreografies amb trucs de màgia, estils de ball diferents i actuació, tot aconseguint ser divertits.

La directora artística, Teia Moner, reivindica la figura de pioners en l’àmbit creatiu que emprin l’art com un mitjà expressiu de lluita envers l’època que els ha tocat viure i, al mateix temps, com una fórmula per reivindicar la llibertat individual Una posada en escena delirant que sap mantenir els ritmes i que fa aplaudir a petits i grans des del minut zero. L’espectacle ha volgut penetrar en la vida personal del pintor i, a la vegada, ha sabut explorar una manera de fer i de concebre l’art. Un crit, per tant, a l’esperit creatiu dels nens. 

En la tècnica s'hi denota un treball acurat, imprescindible per assolir l'objectiu de teatre visual que es proposa. A l'univers visualment potent s'hi suma el component fantàstic, irreal, que ve de la mà de l'il.lusionisme, ben integrat, sense magnificiència dels mags. Els espectadors es deixen hipnotitzar a cada nova sorpresa visual. La potència de les imatges i la música en directe són els punts forts d'aquest passeig per l'acolorit univers de Paul Klee.